Espanya i Catalunya: 300 anys de conflicte polític (I)

La més gran de les pèrdues que va sofrir Catalunya com a conseqüència de la derrota de 1714 va ser, en la meva opinió, la d’un projecte polític que, en el transcurs de més de quatre-cents anys, des de les Corts de 1283 fins a les de 1706, havia elaborat un sistema de govern representatiu que, amb la democratització que havia culminat a les corts de 1702 i 1706, figurava entre els més avençats i democràtics d’Europa, com ho reconeixeria el mateix Felip V, que va justificar la seva voluntat de destruir-lo amb l’argument que els catalans, després del que havien aconseguit en les darreres Corts, tenien més llibertats que els anglesos amb el seu govern parlamentari.
La por que aquest sistema pogués conduir a la creació d’una república, com temia el comte de Montemar, que afirmava que els catalans eren “idólatras de sus privilegios, con unos visos de república en su media libertad, que si no la han logrado entera, no se dude que lo han pretendido”, no estava justificada. El republicanisme apareixeria en els moments finals de la resistència, cap a 1714, en un clima d’exasperació, quan se sabia que Felip V no acceptava fer cap concessió respecte de la conservació del sistema polític català.
Sostinc que aquesta va ser la pèrdua més greu, perquè el conjunt de lleis, llibertats i garanties que integraven aquest sistema eren necessaris per assegurar la continuïtat del rumb que estava seguint la societat catalana, que a començaments del segle XVIII semblava encaminar-se cap a una forma d’evolució semblant a les que seguien Holanda o Anglaterra, associant un procés gradual de democratització al desenvolupament d’una economia capitalista.
El que ha de restar clar, però, és que el projecte català no s’havia plantejat en termes de separació. Els llaços que s’havien establert amb Castella o amb Andalusia per la via de les relacions i dels intercanvis eren prou forts com per aspirar a conservar-los dins d’una monarquia composta, per l’estil del que seria l’imperi Austro-hongarès. Els catalans eren ben conscients, a més, de què l’èxit que poguessin assolir en les seves demandes de llibertat era una condició per a la democratització del conjunt dels regnes de la monarquia, que és el que explica que sostinguessin durant la guerra que la seva lluita era també “per la llibertat de tots els espanyols”. La seva derrota, en efecte, va significar que les possibilitats d’evolució política de la Corona de Castella s’ajornessin al menys un segle.
Ho reconeixia en 1932 Manuel Azaña en dir: “El último estado peninsular procedente de la antigua monarquía católica que sucumbió al peso de la corona despótica y absolutista fue Cataluña; y el defensor de las libertades catalanas pudo decir, con razón, que él era el último defensor de las libertades españolas”.
La guerra que anomenem de Successió va ser essencialment una pugna entre un sistema polític que apuntava en una línia de progrés i democratització, i un poder monàrquic absolut, fonamentat en la conservació del domini feudal de la terra, que va representar un fre per al desenvolupament de les monarquies de França i d’Espanya al segle XVIII, mentre l’existència d’un govern parlamentari afavoria el creixement d’Anglaterra.
Coneixem prou la història de la repressió borbònica i dels sofriments a què es van veure sotmesos els derrotats des dels primers moments. Castellví ens diu que els anys de 1716 a 1720 “fueron de los más aciagos que ha pasado en centurias la Cataluña”, amb tota mena d’extorsions i violències, agreujades en 1716 per la fam, com a conseqüència d’una mala collita i de la confiscació dels grans per al proveïment de l’exèrcit, en un temps en què els llops es van multiplicar, davant la indefensió dels pagesos, que havien hagut de lliurar totes les seves armes.
El que m’interessa, però, és remarcar que l’actuació repressiva formava part del projecte polític que els vencedors volien aplicar a Catalunya. Un projecte que anava encaminat a convertir els territoris annexionats en províncies governades de forma similar a les de la Corona de Castella, per tal d’imposar-hi les mateixes condicions de subjecció.
El primer pas per aconseguir aquest anivellament va ser la destrucció dels òrgans de govern: Corts i Generalitat. El següent seria buidar de poder els municipis, que tenien un paper molt important en el sistema polític català. Macanaz proposava que es confiessin els ajuntaments a “regidores castellanos, pues con esto (...) les irán instruyendo en los usos y costumbres de Castilla”. La causa principal de la decadència dels ajuntaments no seria, però, aquesta, sinó una altra, molt més eficaç: la corrupció produïda per la venda dels càrrecs municipals que va introduir el règim borbònic.
Es va salvar solament el dret civil català, per la por que van tenir els vencedors de la confusió que podia crear-se si l’anul·laven. I aquest és un fet important, perquè revela l’existència en aquells moments d’una societat en què les regles que regeixen les relacions privades –no solament matrimonis i herències, sinó també els contractes, en tot el que té a veure amb la propietat i cultiu de la terra- eren tan diferents de les de la Corona de Castella com per fer impossible la seva substitució.
Per assegurar l’assimilació política calia començar domesticant els catalans. La malfiança davant d’aquesta gent rebel i incorregible la manifestava ja Patiño en 1715, tot just acabada la guerra: “El genio de los naturales es amante de la libertad, aficionadísimo a todo género de armas, promptos en la cólera, rijosos y vengatibos, y que siempre se debe desconfiar de ellos (…). Son apasionados a su patria, con tal exceso que les haze trastornar el uso de la razón y solamente ablan en su lengua nativa”.
Passarien els anys i, malgrat els esforços que es van fer, no s’aconseguiria avançar en aquesta assimilació. Un militar, Pedro de Lucuce, s’exasperava seixanta anys més tard davant l’obstinació dels catalans: “De donde se sigue que jamás olvidarán los privilegios que (…) perdieron y que tendrán los ánimos dispuestos a recobrarlos con el más leve motivo que se presente; y aun se adelantan a hacer vanidad de los alborotos, teniendo por mérito los delitos cometidos en sus diversas conmociones, pretextando (sic!) los hechos como acciones heroicas dirigidas a conseguir la libertad”.
En aquesta terra insubmisa en què els conflictes, i en especial els moviments populars, es mantindrien incessantment, s’estava produint, però, un desenvolupament imprevist: el miracle d’un creixement econòmic que distingia netament l’evolució de Catalunya de la de la resta de l’estat. Un creixement que era fruit de factors que els vencedors no van saber identificar, com ho demostra que fossin incapaços de repetir aquest procés en altres territoris de la monarquia.
Les diferències amb la resta de l’estat eren tan evidents que se’n vantaven els representants dels corregiments de Catalunya que en una representació de 1773 es referien al miracle de les plantades de vinyes en terres aparentment estèrils. Se n’admirava també Jovellanos en 1801, en creuar Catalunya en el seu camí cap a una presó de Mallorca: “¡Cuánto no sorprende ver las cepas trepando desde la falda hasta las cumbres de los cerros más pendientes y que al parecer no admiten planta humana!”.
Pierre Vilar ens ha mostrat com s’ha produït aquesta expansió agrària, basada en “la força de treball dels homes, ajudada, a penes, per un petit estalvi”: una agricultura de petites explotacions, cultivades en la majoria dels casos en règim d’emfiteusi, que feien un ús eficient del treball familiar. La seva eficàcia, a més, venia potenciada per “la intensitat dels intercanvis”, que feia possible especialitzar-se en allò que podia produir-se millor a cada banda.
Per explicar com s’ha arribat a aquest grau de desenvolupament caldria analitzar l’evolució que la societat catalana havia seguit durant els segles anteriors, fins a l’expansió de la segona meitat del segle XVII, que havia acabat d’articular l’economia del país entorn d’aquella Barcelona del 1700 que ens ha descobert Garcia Espuche: una ciutat rica i pròspera, sense gaire desigualtats socials, oberta al món, plena d’estrangers i passavolants, amb un govern municipal en què participaven gremis i oficis, reflex a escala local d’un sistema polític que es regia per constitucions votades en Corts.
No ho entenien, ni ho podien entendre, els “il·lustrats” castellans que, en adonar-se de la realitat d’aquest creixement, en contrast amb l’estancament de la Corona de Castella, no hi van trobar altra explicació que la d’atribuir-lo a la “laboriositat” dels catalans. El més entusiasta propagador d’aquest mite seria l’aragonès Francisco Mariano Nifo, que arribava a la conclusió que “si en España fueran todos catalanes para la acción, serían todos agentes provechosos de la riqueza y aumentos del estado”.
Elogis molt semblants es poden trobar al Viaje de España d’Antonio Ponz, a les Cartas Marruecas de Cadalso i al Informe en el expediente de la ley agraria de Jovellanos, on es pot trobar una afirmació de tanta rotunditat com la que el porta a referir-se al “ejemplo de Cataluña, cuya agricultura e industria han ido siempre a más, mientras en Castilla, siempre a menos”.
Que les coses eren més complexes del que pretenia la faula de la “laboriositat” ho van començar a entendre quan el creixement agrari va donar pas a l’aparició d’una indústria moderna, de fàbrica, que comportava una mena de canvis que els semblaven amenaçadors per a l’ordre social que volien preservar. Un informe de l’Audiència de Catalunya de 1785 prevenia Madrid dels riscos que comportava l’enriquiment dels burgesos, davant la dificultat de “contener el orgullo que da a las gentes comunes el dinero”, i per altra, i molt especialment, del perill que podia representar la massa dels seus treballadors: de “tantos millares de hombres, cerrados dentro de las murallas, casi todos de bajísima extracción y a quienes sería difícil contener en un momento desgraciado”.
Campomanes hauria volgut frenar l’expansió de les fàbriques catalanes portant els telers al camp. Cabarrús, que condemnava també la nova industria, es mostrava en canvi esperançat en què estava condemnada al fracàs: “todo anuncia la ruina de la industria catalana, reunida por la mayor parte en Barcelona”, ja que aquesta acumulació de treballadors havia provocat un augment dels salaris “que precisamente ha de inhabilitar sus producciones”. No entenia que el treball realitzat amb màquines, i amb una bona organització interna de la fàbrica, podia comportar, en funció d’una major productivitat, uns preus finals més favorables, amb els quals no podrien competir els productes elaborats en un entorn rural, malgrat que ho haguessin estat amb salaris més baixos.



Font: Josep Fontana i Lázaro, catedràtic emèrit de la Universitat Pompeu Fabra